Enllaç

El Banc de Temps del Berguedà és una xarxa d’intercanvi de serveis i ajuda entre les persones, on hi ha una espècia de comptabilitat sobre el temps que dedica i utilitza cadascú.

Els objectius que perseguim són de promoure la relació i la solidaritat entre les persones, que entre tots ens ajudem; demostrar que tothom pot fer coses per als altres i que tots ens necessitem a tots.

Més enllà d’això, també tenim com a usuaris a entitats i altres associacions.

Missió

Generar vincles de reciprocitat entre les persones de la regió, a través de la solidaritat, la igualtat i la llibertat.

Visió

Volem ser una xarxa en que qualsevol persona o entitat pugui participar sempre que vulgui demanant allò que necessita i oferint el que li agrada fer. Aspirem a ser un espai el màxim de neutral i inclusiu, on tothom s’hi senti a gust i ningú exclòs. On cadascú s’impliqui en el que vulgui el temps que vulgui, sense obligacions.

Volem ser un lloc on les persones puguin desenvolupar els seus potencials i donar-los-hi valor ajudant als altres i a la comunitat. Un lloc on tothom pugui brillar i ser reconegut, sense jerarquies d’estatus ni recels.

Ens imaginem com aquella xarxa de suport a l’abast de tothom a que, passi el que passi, un pot recórrer en tot moment sense ser jutjat sota cap principi, i menys per qüestions de gènere, ideologia, origen, edat, poder adquisitiu o formació reglada adquirida.

Principis

  • Igualtat: La vida de tothom té el mateix valor i, per tant, el seu temps val igual. A la vegada, les tasques que fa qualsevol persona també tenen el mateix valor. Ens veiem i ens reconeixem com a iguals en valor, independentment de les diferències i circumstàncies particulars.
  • Llibertat: L’ajuda als altres ha de sorgir de la pròpia voluntat. Ningú té més obligació que gaudir la seva vida de la millor manera que pugui. Tot i així, som conscients que la llibertat és una qüestió social, ja que ningú pot ser totalment lliure si tothom no és lliure.
  • Solidaritat: Com a persones compartim una realitat i els nostres destins estan entortolligats. Tots necessitem del benestar de tots.
  • Independència del diner: Creiem que són les persones les que fan les coses i no els diners. Cerquem sempre la forma d’aconseguir el que requerim a través de la reciprocitat i l’intercanvi, sense l’ús de diners. No ens oposem a la moneda, simplement no l’utilitzem.
  • Tolerància: Sabem que tothom fa el que pot per tal de mantenir la seva integritat física, psicològica i social. No jutgem, però sí que volem transformar realitats.
  • Transparència: La confiança és el pilar fonamental en les relacions socials, i aquesta es basa en la veritat i l’autenticitat. Per aquest motiu qualsevol persona o entitat, participi o no del Banc de Temps, sempre tindrà accés a tota la informació de l’organització que requereixi (exceptuant dades personals dels usuaris). D’especial rellevància és que estigui a disposició de tothom tota la informació estratègica i operativa: què farem, com ho farem i perquè ho farem.

Objectius específics

  • Promoure les relacions socials entre desconeguts
  • Valorar habilitats i tasques que l’economia tradicional no valora
  • Promoure la participació ciutadana i la implicació en la comunitat
  • Col·laboració entre persones, entitats, empreses i administració – Coproducció
  • Satisfer necessitats
  • Canviar visions de la realitat

Presència del Banc del Temps del Berguedà a Internet:

Banc del Temps del Berguedà a les xarxes socials:

facebook       twitter       logo youtube

Anuncis

Moció presentada el dia 6 de juliol de 2017 a l’ajuntament de Berga

Aquesta visió panoràmica de l’acció i el sentit del Banc del Temps s’estructura en tres parts coherents entre si, concebudes per argumentar com és de beneficiós i positiu un Banc del Temps fort al Berguedà, i com ho podria ser encara molt més si l’ajuntament de Berga li donés un suport decidit.

La primera part consisteix en una concisa descripció dels mals que pateixen la societat i les persones causats per l’individualisme absolut, expressat en l’economia i en la política a través del capitalisme neoliberal.

La segona part busca correccions a aquests mals, noves maneres d’entendre les relacions entre les persones. En aquestes noves vies d’interactuació, presentem els Bancs del Temps, els seus objectius i funcionament, en la seva triple dimensió política, econòmica i social.

La tercera part concreta la segona, explicant l’evolució i l’impacte del Banc del Temps al Berguedà, i quins beneficis està reportant a la comarca, així com fins a quin punt podrien augmentar si hi hagués un suport institucional.

Quan les coses rutllen bé no cal introduir-hi canvis; és quan hi ha problemes, que cal fer modificacions substancials. Per poc que se sigui reflexiu i observador, es veurà que en el nostre món, tant el local com el globalitzat, hi ha problemes molt greus.

Sense ànim de ser catastrofistes i negatius, volem enumerar alguns d’aquests problemes, sense analitzar-los, però fent-nos el càrrec del món on vivim. L’objectiu de l’esment telegràfic d’amenaces per a la vida col·lectiva és comprendre que els ha originat l’individualisme hegemònic característic de la nostra societat. Durant les darreres dècades tothom ha mirat pels seus interessos particulars i ha reflexionat ben poc en com cal construir una existència en comú, una coexistència i fins i tot una convivència.

Hi ha tots els problemes mediambientals lligats al canvi climàtic, d’efectes potencialment anihiladors.

Hi ha tot el seguit de problemes socials: precarització de les nostres vides, a través de la precarització del treball; augment del consum d’antidepressius i dels trastorns mentals; risc de col·lapse del sistema econòmic financer; una distribució dels recursos cada cop menys equitativa; la desigualtat social que emana d’unes diferències de poder cada cop més grans.

Tot això fa d’aquest món un lloc cada cop més hostil per a cada cop més gent. No parlem només de les víctimes de guerres, dels refugiats climàtics, de violència masclista o d’explotació laboral. També de les petites (i no tan petites) formes de violència del dia a dia. Parlem de persones vivint una solitud asfixiant, de gent gran arraconada, de grups d’exclusió (nouvinguts), de joves sense oportunitats reals de decidir sobre les seves vides, empesos a fer curs rere curs sense una trajectòria clara i sota enganys de futurs que mai es compliran, d’una creixent pressió social i econòmica, on ens juguem cada dia l’exclusió si no mantenim un lloc de treball amb unes condicions denigrants sota unes normes injustes, si no acceptem sotmetre’ns a l’assistencialisme o si simplement aspirem a pensar per nosaltres mateixos, a ser més lliures, a tenir una vida més autèntica i coherent amb els nostres principis.

Davant tot això, la majoria de les institucions actuals han quedat obsoletes, ja no acompleixen el que prometen. El mercat no gestiona els recursos de forma eficient i sostenible per al bé de tothom, els Estats s’han mostrat ineficients com a protectors del benestar i la dignitat de les persones, les ONG s’han convertit en empreses, els sindicats no defensen prou els treballadors. Els béns i les activitats bàsics s’han convertit en articles de mercat: l’habitatge i la salut es guien per l’afany de lucre, la principal funció del treball ja no és generar recursos per a les persones sinó moure diners a qualsevol cost, les grans organitzacions polítiques estan al servei d’elits econòmiques i no representen la gent, i les lleis protegeixen els poderosos.

Aquest conjunt d’inequitats no és degut a uns quants malvats que ho controlen tot, perquè les relacions d’opressió travessen tota la societat. Hem de reconèixer que cap estructura no s’aguanta sense la cooperació de totes les seves parts. No arreglarem res mentre culpem altres llunyans dels nostres mals i ens eximim nosaltres de qualsevol responsabilitat.

Els que tenim una situació privilegiada no estem disposats a compartir els avantatges professionals, econòmics i socials. L’individualisme ens ha portat a veure els altres com a competidors, amenaces, rivals per un lloc de treball, per uns recursos, per un estatus. En aquesta competició absurda acabem defensant estructures socials que ens oprimeixen i en què tots hi acabem perdent. Aquest mateix individualisme, juntament amb la por, ens ha empès a buscar raconets de seguretat i a refugiar-nos en petits grups de coherència ideològica que eviten interactuar amb qui pensi o actuï de manera diferent. Això ens ha abocat al precipici.

Cada cop hi ha més ciutadans que rebutgen aquest model i desitgen un canvi. D’aquí que en els darrers anys hagi augmentat molt la seva implicació en l’àmbit públic a fi de crear una societat més responsable, interessada en el bé de tots. Però aquest desig sovint topa amb diversos obstacles burocràtics, legals, culturals, socials i econòmics.

Probablement, el principal d’aquests obstacles ha estat la desconfiança entre les persones, que ens empeny a sotmetre’ns cegament a lleis escrites des de la distància i a diners impresos per desconeguts, que no reflecteixen cap realitat social. La urgent transformació social requereix la substitució de l’individualisme a ultrança per la confiança en els altres. Aquesta confiança no elimina la diferència entre individus, no requereix persones iguals, ben al contrari, exigeix pluralitat i diversitat perquè es pugui establir un diàleg i una cooperació. Només amb aquest canvi de mentalitat serà possible assolir canvis en les relacions personals i institucionals.

Podem parlar molt d’assemblees de carrer, de participació ciutadana, de coproducció, de pressupostos participatius o de tantes altres idees de moda. Però tot això demana abans que res que tu i jo confiem l’un en l’altre. Transformació social, transformació personal i transformació cultural s’impliquen recíprocament, no n’hi ha una sense les altres.

Tenir confiança significa que els partits polítics, les entitats, les empreses i les persones del carrer estiguem decidits a entendre’ns. I el primer pas de tot això és conèixer-nos. No ens coneixem, la imatge que tenim uns dels altres es basa en prejudicis i estereotips. Ens cal sortir de la desconfiança, atrevir-nos a conviure en la diversitat enriquidora i a relacionar-nos fent coses junts, engegar iniciatives conjuntes en què tots ens veiem reflectits, en què ningú es senti menystingut.

Aquí és on entren iniciatives com el Banc de Temps. El nostre projecte persegueix varis objectius, però el principal és que la gent ens relacionem i ens coneguem superant prejudicis i tendències d’exclusió. Que la gent gran es relacioni amb gent jove, que els nouvinguts es relacionin amb els autòctons, i que grups gregaris deixin de rebutjar-se entre ells. En aquesta nova manera de plantejar les relacions ningú no està per damunt de ningú.

Amb vista a aquest objectiu, el Banc del Temps planteja un projecte econòmic, polític i social. En l’àmbit econòmic, permet accedir a recursos i resoldre petites dificultats a través de l’acció de persones i entitats concretes. En l’àmbit polític, promou que les persones ens involucrem més en les tasques comunitàries, ens ajuda a superar barreres i ens dota de poder a través d’enfortir la nostra autoestima i la nostra xarxa social. I en l’àmbit social, permet reconstruir i fer créixer la confiança entre nosaltres. De fet, tots els intercanvis són el mitjà per recuperar el valor més gran de qualsevol societat, la confiança en el veí.

El funcionament és a través d’intercanvis o realitzant activitats en grup, oferint el nostre oci, tot allò que realment gaudim fent i que la nostra societat centrada en el lucre financer acostuma a menysprear. D’aquesta manera quan una persona necessita qualsevol cosa li ho demana a un altre participant i a canvi haurà d’ajudar algú altre quan vulgui.

El banc de temps no cerca ser un sistema econòmic o social alternatiu a l’actual. Simplement és una eina, que promou que les persones ens relacionem i ens redescobrim. Nosaltres no sabem quin model social s’ha de generar, però tenim fe en l’ésser humà i sabem que qualsevol futur desitjable passa perquè siguem tots els ciutadans els que ens impliquem en fer d’aquest un món millor.

El Banc de Temps no és una associació tradicional, ni un grup d’esplai; és una xarxa social sense obligacions, on tothom és benvingut i valorat, i en què, passi el que passi, quan el món d’algú s’enfonsi només hagi d’aixecar la mà per trobar algú que li respongui sense que vegi amenaçada la seva dignitat, sense haver de pidolar, ni agenollar-se. És un suport incondicional entre iguals.

El projecte es va iniciar l’any 2010, ja són 7 anys en què s’ha estat treballant fent créixer aquest projecte i innovant constantment. En el que portem d’any, s’han realitzat 341 intercanvis, que han suposat unes 950 hores de col·laboració entre persones i un augment de prop del 150% de tots dos respecte el mateix període de l’any anterior. De la mateixa manera també ha augmentat la quantitat de participants, actualment ja en són 183. Però tot això només són números, que tan sols ens poden orientar sobre la marxa general del Banc del Temps. Tanmateix, el que realment importa són les històries personals que hi ha darrera, el que dóna sentit existencial a tot plegat. Hem pogut viure com persones que estaven terriblement soles han trobat companys que els han donat suport quan més ho necessitaven, com algú que vivia en una situació propera a l’esclavitud n’ha trobat una sortida, com altres que havien perdut la confiança en si mateixos i en els altres l’han recuperat quan han sentit valorades i apreciades les seves habilitats i competències, i quan s’han adonat que podien ajudar altres.

Per tal de fer créixer el projecte i dotar-lo de major sostenibilitat, ara necessitem suport i implicació real dels organismes públics. Principalment en el que fa referència a la promoció de la participació ciutadana i en el canvi de la visió actual segons la qual la ciutadania veu l’ajuntament com una cosa externa a ella. En aquesta línia veiem de gran utilitat algunes propostes com que a través d’hores del Banc de Temps es puguin obtenir entrades per al teatre o la piscina, bitllets d’autobús i zones d’estacionament al carrer, poder fer voluntariat a canvi d’hores a l’hospital, la residència d’avis i en tasques que depenguin de l’ajuntament i afectin al bé de tots, etc.

Però tot això només són bones idees de futur, abans necessitem poder parlar. Portem molt temps intentant poder fer algun avenç en aquesta direcció però només hem anat de tècnic en tècnic i de regidor en regidor sense avançar. Entenem que el projecte que hem construït és difícil de classificar dins d’una estructura tan jerarquitzada i discrecional com és l’administració pública. Les iniciatives com el banc de temps acaben afectant totes les àrees i això dificulta el seu encaix. Per això el que necessitem és un interlocutor, un tècnic de l’ajuntament que tingui entre les seves funcions ser la referència per al Banc de Temps dins de l’ajuntament, que mantingui una reunió mensual amb l’equip gestor d’aquesta entitat per estar sempre al dia i amb qui puguem aprendre conjuntament i coordinar-nos.

Esperem que amb això puguem continuar avançant cap a fer del Berguedà una comarca puntera en iniciatives d’innovació social, un repte difícil però no per això menys desitjable.

Per tot l’exposat fins ara, es proposen els següents acords:

ACORDS

  1. L’Ajuntament es compromet a designar un tècnic que faci d’interlocutor per al Banc de Temps, i  a estudiar la manera per tal d’establir-ho dins de les seves funcions contractuals.
  2. Que s’estableixi una reunió mensual entre el tècnic i l’equip gestor del Banc de Temps.

El Banc del temps del Berguedà desperta il·lusió entre els empresaris de la comarca

2017_05_30-Jordi Simon-5837.JPG

Bona participació en aquesta primera jornada portada a terme a l’Hotel Berga Park aquest passat dimarts trenta en la que empresaris, gestors de l’administració pública, ens econòmic-socials, representants polítics i persones adherides al Banc del Temps han compartit necessitats i noves formes de col·laboració. Aquesta aposta conjunta persegueix aconseguir fets i iniciatives per un major be comú a la nostra comarca del Berguedà. Entre moltes idees que han sortit presentades, podem destacar l’ intercanvi puntual de persones entre diverses empreses o la creació d’ espais de trobada informals, fet que indica la inquietud que tenen les persones dels diferents àmbits per conèixer-se més profundament i poder generar coses conjuntament.
Tots els presents van quedar il·lusionats per l’oportunitat que es va generar amb aquesta activitat. La línia de treball del Banc del Temps marcada en els darrers dos anys pretén trencar esquemes i convencionalismes, creant xarxes d’intercanvi cada vegada més amples entre tots els 40000 habitants de la comarca.2017_05_30-Jordi Simon-5840.JPG

Persones en comptes de diners: una qüestió de llibertat

(Article d’opinió publicat al Berguedà Setmanal-Regió 7, el dia 13 de maig de 2017)

Són les persones les que fan les coses, no els diners. És el valor que es dóna als diners el que fa que estiguem disposats a dedicar-los gran part del nostre temps, les nostres capacitats i els nostres recursos.
La societat ha oblidat que els diners només tenen valor simbòlic, de canvi, no un valor d’ús. Cada cop més hi hem vinculat totes les possibilitats vitals. Així, han acabat sent no tan sols la forma d’accedir a recursos materials bàsics, sinó també el bitllet d’accés als espais de participació social. Calen diners per obtenir aquells recursos simbòlics que permeten un estatus i ser inclòs en el grup social desitjat. Calen diners per tenir uns estudis, per vestir roba de certes marques, per viatjar, per anar a sopar i per accedir a llocs de treball prestigiosos.
Tot això ens ha fet oblidar que el que compta són les persones. El treball és una activitat de les persones, amb les persones i per a les persones. Els diners, ben mirat, només serveixen com a sistema de coordinació, per facilitar certs processos i poder alinear esforços. Són una eina útil, però res més que això. No són una mesura de justícia ni l’única forma de mobilitzar recursos. I la seva distribució és reflex, bàsicament, d’estructures de poder.
Els diners s’han convertit en la forma de controlar les persones, de prendre’ls la llibertat. La majoria de nosaltres necessitem els salaris per poder accedir als recursos que tenen valor per a nosaltres. Però quan el treball és imprescindible per obtenir el necessari per viure es converteix en «treball esclau».  Hem de buscar un tipus de treball que afavoreixi la llibertat i la dignitat de les persones, no la seva simple supervivència.
Aquest treball ha de tenir tres funcions: 1) que les persones es realitzin utilitzant les seves capacitats i adquirint-ne de noves 2) fer les persones conscients que es necessiten mútuament a través de portar a terme tasques conjuntes 3) produir recursos necessaris. En la nostra societat els diners han convertit el treball en una forma de submissió d’uns als altres, de manera que uns pocs acaparen el que és generat socialment per tots, a través d’un procés d’acumulació per despossessió.
S’ha oblidat que la societat pot funcionar sense diners, però mai sense persones que cooperin per tal que tothom pugui tenir una vida digna.
Precisament, en el Banc de Temps volem demostrar que hi ha altres formes de coordinar-se. Que, si bé els diners són útils i actualment necessaris, no són imprescindibles. Per això funcionem sense diners, sempre busquem l’intercanvi.
La llibertat, en un sentit individual, consisteix en ser amo del teu temps i dels teus somnis, a pensar per tu mateix, a desenvolupar activitats creatives i a no perdre mai la curiositat. Però som també éssers socials, no tenim llibertat sense poder participar en la vida pública sense coaccions. La llibertat requereix ser escoltat i escoltar, poder dir el que es pensa, actuar segons els propis principis, ser inclòs sense condicions, adaptar-nos tots mútuament -no integrar uns a la realitat dels altres-. I això en tots els àmbits: laboral, polític i social.
Una societat centrada en els diners és incompatible amb una societat centrada en les persones i en la seva llibertat.

Intercanvi en comptes d’almoina: una qüestió de justícia

(Article d’opinió publicat al Berguedà Setmanal-Regió 7, el dia 18 de març de 2017)

Si la justícia consisteix en la igualtat del valor de la vida de les persones, i el valor és quelcom subjectiu, la justícia rau en la mirada, en veure’ns i reconèixer-nos com a iguals, independentment de les diferències i de les circumstàncies.

El Banc de Temps (BdT) és una xarxa de col·laboració entre les persones on tothom pot aportar el que sap fer i demanar el que vulgui o necessiti que facin per a ella o ell. Aquests intercanvis es mesuren en temps dedicat i consumit, basant-se en el principi que el temps de tothom té el mateix valor, ja que la vida de tothom val el mateix.

Un altre pilar del BdT és que l’ajuda es fa a través de l’intercanvi, que cal tornar d’alguna manera a algú els serveis que s’han rebut. Per aquest motiu tenim un control, una mena de comptabilitat, del temps que dedica i gasta cadascú. Avui m’interessa aprofundir precisament en aquest punt, perquè en el BdT veiem l’intercanvi com una forma d’ajuda i no com un suport egoista.

Afirmem que tothom pot fer coses útils per als altres, no hi ha cap condició que impedeixi totalment a una persona de fer algun servei per a la societat. Però més enllà d’això, s’hi afegeix que tothom necessita sentir-se útil i valorat. Quan algú roman sempre en la situació de ser ajudat va assumint una identitat d’inferioritat, de dependència i de submissió. Com diu el proverbi: «la mà que dóna sempre està per sobre de la que rep». Així, de la mateixa manera que un home només és rei perquè els seus súbdits es comporten davant seu com si fos rei, una persona només és inútil perquè els altres el tractem com a tal i considerem que no és capaç o vàlid, que no té res a aportar.

I no només és la societat que l’estigmatitza, sinó que ell mateix s’acaba creient que no serveix, que no és capaç, que és inútil, i que només val per rebre ajut des de dalt. Per trencar aquesta percepció sovint la millor manera d’ajudar algú és deixant que t’ajudi. Es tracta de donar valor a tothom, a les seves habilitats i coneixements.

Amb això no s’està afirmant que l’ajuda hagi de ser sempre a canvi d’alguna cosa, sinó que en el BdT s’utilitza el sistema de control d’hores per tal d’evitar aquesta situació d’unidireccionalitat. No tindria gaire sentit insistir que l’ajuda sigui simètrica, que es torni tot el que es demana, quan realment la valoració del que fa cadascú és totalment subjectiva. No es pot afirmar que les tasques que fa una persona tinguin un valor objectiu superior a les de qualsevol altre.

El que perseguim és evitar que uns sempre ajudin i els altres siguin sempre ajudats, ja que donar sempre, i no demanar ajuda mai, és una forma de sentir-se bé amb un mateix a costa de rebaixar els altres i robar-los dignitat, d’utilitzar la seva necessitat per donar sentit a la vida d’un mateix. Això passa sovint en el model assistencial i administratiu, i es vol evitar en el BdT.

Només a través de reconèixer el valor del que pot aportar tothom podem aspirar a assolir algun dia l’autèntica solidaritat, aquella que és universal i incondicional, la que sorgeix entre iguals; i no la que es confon amb l’almoina, a donar algunes engrunes de les sobres.